Fixo els ulls en algun mapa que ha esborrat el teu rostre.
Dibuixo les paraules que s'amaguen rere el vent,
i suspiro pels records que en algún moment
han captivat el meu cor sensible, dócil i noble.
En algún racó del món t'he cregut i t'he estimat.
En algún instant el temps ha gemegat el teu nom,
i he somiat el contorn de les carícies del teu son,
allà on es confonen veritat, mentida i realitat.
He aturat el present en algún conte inacabat.
desapercebut entre els teus ulls i la matinada:
Si pogués ressucitar les rialles que he enterrat
tu fores el meu vers i jo estaria enamorada.
Al matí s'esborren les rimes que ja han caducat,
en un glop, en una mirada perduda, perduda...
viernes, 5 de octubre de 2007
Per si no hi soc a temps
Publicado por Le_petit_anarchiste en 20:05
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
9 comentarios:
Simplement trepidant!!
i tu dius que la creativitat no surt del dolor?
Doncs no, a on hi veus tu el dolor?
D'on crec que surt la creativitat...
La creativitat surt de les nostres sensacions, sentiments i vivències, com també les nostres fantasies.
Apalis!
Sobretot dels sentiments, digo yo. A vegades els versos poden semblar tristos, però no és més que la nostalgia del qui per un instant, ha tocat l'èxtasi, i ha sentit, d'alguna manera la chispa, l'estrella, la casualitat, l'amore... Ptns!
del dolor de la pèrdua, doncs...no relaciones la pèrdua amb el dolor? jo ho faig, potser pq amb tantes voltes que dono, perdo sovint.
No li busquis tanta filosofía. Simplement escupo sensacions, emocions... sense dolor, sense pèrdua. Tot és un descobriment, tot és feeling, tot és somriure! ahahaha!!! Ptns!
Publicar un comentario