Més.

Por.
Por que calma el teu somriure
l aquests nervis a la panxa,
i aquelles ganes de viure.
Adrenalina que engancha,
paraules que motiven,
tu i jo, en una imatge,
i el record de la gavina.

Un altre por qué sí!

Això jo ja ho sabia,
i escriure és tonteria.
Tant se val el blanc o el negre
de fet, és gris la cendra.
Acumulo primaveres,
busco vida sota pedres,
llanço al mar botelles
buides per convicció.
Sóc culpable de raó,
princesa presa en presó
de barres magnètiques
i connexions cibernétiques.
Al teu pas segueixo el flow
tant si plou com si fa sol;
canto al ritme del xaloc:
Si no estic boja em falta poc.

Un porqué sí.

Volia ser una fada
en un conte de fades.
Volia una chistera
d'on extreure'n vacil.lades.
Avui en dia encara,
el somni en el son
percep de matinada
la lluna, i el seu dol
s'amaga en la mar salada.

Jocs

Caminàvem junts, de pressa.
i el temps ens passava i s'esvaia.
el temps no era temps, i corria.
I jo, vivia descalça,de pressa,
sense pressa,
amb art, lliure...

Ça dépend du moment...

T'has parat mai a pensar en els somnis?
en quan sents el fred, i els calfreds en la teva pell humida,
i en quan sents els crits i crides; t'has parat mai a pensar
en que son tant o més que reals aquells somnis que particularment recordes?
T'hi has parat mai a fixar?
T'hi has parat?

No et sé dir.

I et sabria dir tant poques coses,
que més val que no parlem.
N'estic farta, aparta!
m'incordies, m'asaltes i no m'agrades.
No m'agrada el teu pentinat.
Ni aprobo les teves decisions.
Parlant amb sinceritat,
n'estic fins als collons
de les mentides aparents
i de les apariències.
Dels inconvenients
i de les inconveniències.
Dels qui manen i dels qui manen als qui manen.
De tú, de mí, de tots plegats.
N'estic farta de les incongruències,
de les flatulències a l'ascensor,
del remor dels pets quan cagues,
i de que siguem uns cagats.
Et sabria dir tant poques coses
que hi cabrien en un esternut.

Sense títol, potser.

No et sabria dir però feia estona que sentia les seves passes trepitjant les meves petjades, i la seva sombra, poc a poc, s’anava allargant fins clavar-se al meu clatell. Vaig analitzar la situació ràpidament: era possible que m’estigués seguint, però per què? Si volgués atacar-me (que era el que a primer nivell d’anàlisis em preocupava més), de ben segur que ja ho hagués pogut fer, doncs feia estona que caminava per carrerons foscos i deshabitats. I en canvi es mantenia a una distància prudent, la suficient, la que em donava opció en tot moment a fugir correns. Fugir, no negaré que me’n van donar ganes, tot i que la por a que engegés a córrer darrera meu em produí tal pànic que tan sols vaig atravir-me a apressurar el caminar fins arribar al portal de casa, que vaig obrir, això sí, amb rapidessa…
No et sabria dir, però a l'ascensor vaig tornar a sentir la seva presència, I l'endemà, a la dutxa, i al cotxe, i a la feina. I es va fer fosc, i tornava a creuar els carrerons ennegrits. No em deixava, estava allà present a totes hores, en tots moments. El neguit em va fer ser impulsiva. Avui l'enxamparia, ja n'estava cansada. I m'hi vaig enfrentar, barra de pà en mà:
- Escolta tu, para de seguir-me. Es pot saber què et passa?
- A mí res.
- I llavors perquè portes tants dies perseguint-me?
- Jo és que sóc... No te n'has adonat, veritat?
- De què tarat, fot el camp d'aquí ja o truco a la policia.
- sss... jo sóc el teu Estrés.