Tal dia en farà un any, a l'estiu tota cuca viu, talment que QUI DIA PASSA ANY EMPENY.

viernes, 28 de febrero de 2014

Re- tocs. Provisional.

… Semàfor vermell. Gent que va amunt i gent que va avall. Amants que es camuflen. Bars, oficines de crèdit, bancs, institucions estatals, supermercats, locutoris i inmigrants. Bicicletes, clàxons, presses, préstecs, somnis de felicitat conjunta i factures que s’amunteguen. Hipoteques. Monòlegs, telèfons, politons. Cançons melòdiques, metódiques i reguetón. Zones perfectament definides sobre l’asfalt: Blaves, verdes, de temps màxim autoritzat… Recaudadors medievals disfressats de policies locals….

… Persones que compren i establiments que venen, contractes indefinits. Fum, esbofecs, estossegades, converses entusiastes i converses apagades. Colilles. Crits. Silenci. Plors, nens plorant i una iaiona encorbada i coixa carregada de bosses de patates. Iupies del tres al quart, mares estressades, currantes, estudiants, maleantes i algún que altre maloso, dels que encara olora a whisky i a pollo.

…i jo, què vol que li digui? Que se’m cau el món a sobre. No, decididament jo no encaixo en aquest puzzle. Com si alguna forma anés predeterminant totes i cadascuna de les escenes que conformen la vida. Cap fet resultant de la qüotidianietat del meu personatge sorpren; la intencionalitat és instantànea, i la representació exacta…

- Doctor?
- Mmm… perdoni, deia?
- A vegades penso que vosté no m’escolta, que la seva atenció és fruit també de la meva imaginació.
- Pessigui’m!
- Són les vuit, he de marxar o em tancaran el súper.
- D’acord, sobre el darrer que m’ha dit… bé, ja en parlarem la setmana que ve.

Semàfor verd; creuo l’avinguda del Comandant Sison amb la neurona submergida entre cents de pensaments, tots relacionats amb el puto doctor. Camino per aborriment. …

I el Sol es pon rogent sobre la ciutat de Tropieslòvia una tarda de tardor… Tropieslòvia, una ciutat gris, decadent, que sura sobre la humitat que es filtra per l’asfalt, i aflora en forma d’edificis grisos, en forma de parcs de plàstic, amb flors de plàstic i nenes de plastilina, o en forma de naus industrials brutes i velles, ensobrades amb graffities que ara copsen la meva atenció: “El tiempo sin ti es empo” . Una ciutat de vicis que aguaiten desperts, per tal de no perdre el fil de la partida. Semàfor àmbar. Un cotxe s’ha saltat el ceda de la rotonda i s’ha carregat a un colom. L’ala de la maleïda rata aèrea es mimetitza amb l’asfalt, moldejant-ne el contorn de l’ossamenta. Ningú no s’atura, ningú excepte la iaiona encorbada de les bosses de patates…

Per sort jo no he d’anar carregada de bosses amunt i avall – penso -. Tinc un supermercat just al davant de casa. Agafo un detergent de l’estanteria i cleptómanament el deixo a dins del bolso. Segueixo caminant fins al fons del passadís; m’aturo un moment davant dels fuets. M’agraden una mica secs, així que els meno i els remeno. Quan me n’he volgut adonar l’embotit en qüestió està dintre la màniga de la camissa, fins al punt que no em permet doblegar el colze amb facilitat. Robòticament giro a l’esquerra, obro la nevera, agafo unes coles. Vaig cap a la caixa, de camí em poso una llauna de tonyina a la butxaca dreta del pantaló, i amago un ou kinder a la jaqueta.
-
- 1 euro 41 céntimos. – em diu la Portoriqueña.
- Toma el céntimo, vacil.lo jo amb el meu braç ortopèdic.

Lo del supermercat s’ha convertit en vici. I és que a on visc, al meu barri, la gent roba a destajo i, la veritat, a cap dels pocs inmigrants explotats que hi treballen, sembla que els importi. Quan surto del súper vaig a comprar el pà i la fruita. En els pocs metres del trajecte em sento un robocop construit amb tot de peces robades, i em qüestiono: Un dia m’enxamparan, i potser no paga la pena la vergonya. Però no puc frenar-ho. Haurà de succeïr, i em sento preparada per afrontar-ho.

Deixo caure les claus a la tauleta de l’entrada. Em recomforta el clec que fa el clauer quan pica sobre la fusta. Salvada, casa.

Els meus companys de pis no hi són. Engego la música i poso dues coles a la nevera, una al congelador. Deixo el detergent a dins l’armari, i amuntego la tonyina en una pila de més de vint llaunes. M’assec al menjador i desembolico l’ou de xocolata amb l’esperança que la joguina sigui de les que es monten, aborreixo quan hi surten els ninots. I millor si complementen amb enganxines, que vols que digui…

Tinc dos dies per davant, res a fer i cap ganes de fer res. En aquests casos solc anar al lavabo. Sí, potser no és una confessió digne d’un personatge d’ambicions burguesses, però l’escriptora ja n’està farta de disfrassar-ne la meva exisència, així que ha decidit explicar les coses tal com rajen, mai millor dit. M’assec a la tassa del wàter i penso en allò de que tothom caga; és com imaginar-se allò de veure a la gent despullada, com a tècnica per prendre confiança al representar una oratòria. No és el primer cop que tinc cabil.lacions sobre el tema en qüestió. Em sento còmode confiant en que la gent, quan caga, també sol pensar en això de que tots caguem. Deixo que passin els minuts al compàs del jazz del preacher’s man, que es repeteix una i altra vegada al reproductor musical …

Vaig a porro per pàgina. Un preu massa alt per l’autoestima de la meva creativitat. Prenc l’opció del contraatac, i decideixo empatar amb una copa. A copa i porro per pàgina poso dins d’un vas de tub dos glassons, i deixo que el licor d’aigua de vida els arrodoneixi. M’assec al sofà. No m’agrada com combinen el fúcsia i el vermell. Miro el rellotje, que marca l’hora de la Ventafocs. M’hauria de fer el sopar. Mmm, merda!, la coca-cola!. Obro la porteta del congelador amb la fallida esperança de trobar-la encara sencera. I dic fallida perquè tot just entreobrir-la ja surt a saludar-me una massa semilíquida, semi congelada… merda!, sembla una merda! Quina putaaada!. Tant pensar, tant voler deixar de pensar…

Poso una pizza al forn i netejo el congelador. Els veïns donen cops a la pared. Em toca el peu, la música clàssica s’ha d’escoltar amb el volum alt per apreciar-ne tots els moviments. M’arrepenteixo, sona el telèfon i baixo el volum. No reconec el número, dubto i despenjo. ( responc en castella per vici adquirit ).
-
- - Bla!???
- - Bla, bla, bla bla?
- - Bla? Bla! Bla, bla, bla
- - Bla
- - Bla

Touché amb el català, penso en veu baixa, mentre deixo que passi un tic, i al tac sona l’alarma del forn. Riiiiiiiiiiiiing!!! Merda!. Quan he posat el temporitzador no he estat pendent del temps, i posaria la mà al foc, i em cremaria, si no li hagués donat més de 30 minuts de corda. Temps suficient per sentir l’olor característica de la carbonilla, la famosa pizza a la carbonilla… Aquest cop m’ho prenc amb més filosofia. No és la primera vegada. Què collons, que me’n ric i tot del succeït. Sóc verdaderament un desastre. Agafo el teléfon i li faig una fotografia a l’aplaudida mostra gastronòmica (ver, no probar),i no puc estar-m’en d’enviar-li un MMS. Mira que té gràcia que la Tuxie, de cognom es digui Forns! Al breu em truca:

- - Senyoreta Forns!!! Vol venir a sopar?
- - Ahaha! Això és el teu sopar…?
- - Era. Menys cachondeito, eh?
- - Ahaha!
- - Escolta, tu algún cop has pensat en allò que tothom caga?
-
Es fa un silenci suficient per que me n’adoni que la meva pregunta potser requereixi d’una explicació.

- - Res, és simplement a títol estadístic. Com que abans mentre cagava he pensat en això de que tots caguem, i he imaginat que no era ja a única que pensava en això mentre defecava, doncs bé, això…
- - No, jo penso en la textura.
- - En la textura? Jajaja! Aquesta és bona. Jo veus, algún cop hi he pensat amb la textura, sobretot quan… millor m’ho estalvio.
- -que triste es cagar, sin tener en la mano un papel
con el que limpiar, lo que queda agarrado en la piel
si cagas muy duro, se te queda el culo maduro
y si cagas blando, se te queda la mierda colgando

- Ahaha!

No tinc moltes ganes de xerrera, així que a la que comencem amb els “qué fas?”, em precipito a posar una excusa eficient a modus de : Tia, ho sento ara he de penjar. Stop. Parlem. Stop. Petons. Stop. Stop.

…………………………………………

viernes, 25 de julio de 2008

COSTUMBRES




No me voy a acostumbrar,
si no me traes la cena.
Detrás de la barra del bar
te espía mi alma con pena.
No me voy a acostumbrar
a tu cuerpo en cal y arena
ni a los cantos de sirena
cuando rompen las olas del mar.
Ni a mis pies sin mis zapatos,
ni a los viejos retratos,
ni a tu olor, ni a tu llanto,
ni al sabor cruel y amargo
de tu piel y de tu sal.
No me voy a acostumbrar
a que lleva en el otoño,
ni al tener que trabajar,
ni al oso, ni al madroño...
y a no dejar de pensar
en tu tacto y en tu manos,
en tu voz y en tus labios,
y en esas cosquillitas
que me hacías con los dedos
cuando susurrabas a mi oído
viejas historias de tangos.
No me voy a acostumbrar
a saltar puertas de metros,
ni a lanzar dinero al vuelo
si la brisa acompaña a tu voz,
...¡ qué lleva al cielo!
No me voy a acostumbrar
a amar la poesía,
ni a cenar sola en un bar,
ni a buscar siempre en el suelo
tus pies desnudos
y descalzar luego los míos
en un verso, en estrofa,
letra, palabra o cuento,
romance o soneto.
No me voy a acostumbrar a ti,
lo sé,
y menos si ya no traes la cena.

domingo, 20 de julio de 2008

Miradas















Se cruzan, se van, vuelven:
¡MIRADAS!
Serenas, francas, calmadas,
precisas y deseadas.
Se buscan, se encuentran, ven.
Directas y delicadas,
tristes, tiernas y saladas,
confusas y despiadadas:
¡MIRADAS!
Se mezclan, se evaden, huyen.
Hirientes o perturbadas,
sucias, mezquinas o soeces,
burlescas o vacilantes:
¡MIRADAS!
Se dicen, sueñan, presumen.
Veloces y desbocadas
se clavan en mis retinas:
¡Preciosas son tus pupilas
que lloran y luego callan!
Caprichosas, descaradas,
eternas y enamoradas...
¡te leo cien mil MIRADAS!

jueves, 17 de julio de 2008

Clock

El son del reloj antiguo
está taladrando el tiempo.
Cesó el viejo rasquear
de un pobre poeta enfermo
que el tiempo quería acallar
esculpiendo en su epitafio:
¡Me queda tanto por andar!
y hoy me siento tan cansado...
De otros días mi recuerdo
ya no puede silenciar,
sé que tu hora está al llegar,
¡Déjame parar el tiempo!

19/01/06

Romance del Hombre Invisible.

Había un rostro anónimo cruzando
en el crepúsculo de la mañana
la penumbra de una sombra sin sombrero
que iluminaba una figura sin rostro
de un hombre en mañana de agosto,
cuando el vino teñía de nostalgia
la tinta roja de todas las cosas.

Había un libro infantil en mi sueño
dónde sonaban siempre canciones mías,
más al volver sus hojas encontraba
la angustia muerta del amor risueño
de frías burlas, huecas y soeces
en tribunal de jueces olvidados,
ajenos al placer, sordos al daño.

Yacía en mi memoria la piedad sincera
que danzando otra vez radiante y bella
obsequiaba con esa edad primera
dónde aún venturaban cristalinas
los manantiales de todas las fuentes
a la turbia luz del estival ocaso
que triste penetraba paso a paso.

Oh! bien mío, se alargan ya tus tardes,
se secan las gotas del freso rocío,
se deshojan tus hojas y mueren hermosas;
se van para siempre tus verdes colores.
Y sangrientas se marchitan las rosas:
la noche ha escondido sus claros diamantes.
En el cielo hay estrellas que son flores,

y también hay estrellas que son almas
que se mustian y apagan
cuando la luz del cielo da a los ojos
soberana verdad de viejas horas
dónde se tejen pasado y pensamiento
en la augusta calma de mejores días,
que serían aquellos que nunca existieron.

Porqué tu eras el hombre invisible.

domingo, 22 de junio de 2008


Camins, petjades.
I un far al port
fa que s'apaga;
de matinada,
quan desperta la ciutat
s'esvaeix tota la màgia,
sobre el ciment,
forrat d'asfalt.

domingo, 25 de mayo de 2008

Estrambot

Ja sé el que és un sonet
de mètrica perfecte.
Els versos són de set,
el jo n’és el subjecte.

La rima consonant,
la estètica indiscreta,
el temps en un instant
i jo que escric distreta.

Segona part: tercet.
Són tres versos de rima,
en aquest cas, en -et.

Al fi sol faltar poc,
i es fa sempre el que es pot,
i si el que és que sóc

resulta ser un sonet,
li posaré de nom : "estrambot".