Dijous.

Una tarda de tardor, gris el cel ennuvolat,
fosca i negra la nit sense el mantell de les estrelles.
Seguirán les meves passes trepitjant a les teves,
intermitents contorns de pluja que eixuga l'asfalt.
Una nit de matinada caminaré descalça,
perseguint suspirs, records. Perseguint falses paraules,
falsos sons, il.lussions d'algunes vides ja passades.
Tocaré el cel amb la llengüa, fonent-se els ulls a l'alba.
Un dijous de sorra humida dibuixaré ninots
de pedra amb el traç de la llum, i el contorn de la lluna.
Allà a la línia de l'infinit on ressonen llamps
sobre un paraigües de negre, obert sota la pluja
absorta per la música que al compàs dels teus sons
es mulla sota el sol que escalfa, el sol que despulla.

Deixa'm espai.

En l'espai infinit un estel hi navega a la deriva. Se sent perdut, no té guía... I el perquè de tot plegat el guarda en el seu llibre de flames de color vermell tomàquet, que es desintegra en una mossegada, que es perd i que s'amaga, rere un índex bursátil tenyit en la seva pròpia textura il.lussòria.
En l'espai infinit els somnis viatgen dins de les motxilles de les ànimes perdudes que perden temps i comparteixen utopies quan les paraules més primitives afloren en forma d'imprevisibles gemecs.
En l'espai infinit em perdo entre els colors més bonics i, navego a la deriva...

El refugi del meu...

Quan m'adormi comptaré fins a tres. Un, dos, tres, i m'hauré endinsat en el refugi del meu somni. Volaré sobre un camp d'amapoles vermelles, de tija verda, i el vent bufarà ras, i el cel serà clar, transparent, i el sol intens. Sentiré el perfum del jazmí, en un jardí, amb una font, i sentiré l'aigua fresca jugant a la meva cara. Tindré un sentiment extrany: Estaré somiant, en canvi, la sensació serà tant real... Podré olorar, sentir les gotes d'aigua regalimant pel meu rostre... Déu meu, segur que estic somiant? . I en el tren de mitjanit tornaré a la mar salada que m'ha vist néixer, i al pi de la muntanya, al verd de la gespa recén tallada, i al cel rogent, i a la sorra humida, i a la nena petita...I em perdré així una o dues vegades més, i m'aixecaré per tancar la finestra: l'aire que entra és massa fred; i m'adormiré.

Un dilluns.

“
Sí, m’agrada aquesta foto, i m’agraden inclús els dilluns!!! Per això penjo aquest post: quan un riu per fer riure toca la felicitat sens dubte. Quan tot t’és igual, quan no penses en res, quan tant sols et mous al ritme de les percussions del vent i dels achacazos del cubata, que bamboleia amunt i avall al màxim risc d’evaporar-se, això sí, dins l’estómag de la felicitat, d’aquella felicitat que et fumes, de cop i volta sense saber ben bé perquè.
I perquè sí, perquè a estones visc sense saber que sóc feliç, i a estones toco amb la punta dels dits l’èxtasis del somriure; Les paraules se’m posen a tret d’alba i el teclat se’m fa facilon, al ritme de les estrofes, que flueixen, com el temps. No sé el perquè de tot plegat, i encara que a voltes m’hi interessi, sé que de res em serveix la història ni el futur, ni cap de les coses que se’m passen pel cap. Aii.. aquest cap de perdalets, que a estones somia com quan era petita, amb llacs i boscos, i nans, i tot de coses boniques… Aquest caparró que es capfica, que s’intensifica, es concentra, dóna el màxim (sempre sabent que el màxim el donarà més endavant, algún dia), i s’evaeix. I que té un cos que camina, i uns ulls que li representen la vida, i que parla, i que diu el que pensa que ha de dir fins que diu el que vol dir, que en definitiva ve a ser quelcom com: a tomar pol culo! “


Simply “L” – Fragment de “Jo no sóc jo”

La Dumbas

Tanca els ulls i comença a aletejar les petites orellotes; -Ding, dong diiiing... propera parada... S'obren les portes i ella surt volant. Ningú riu ara de les seves orelles de dumba, tothom calla i la mira boquiobert. Perquè serà que utilitza el transport públic si pot volar? Hi ha coses que, en definitiva, no s'entenen.

Sin tropezones, porfavor...

És sens dubte aquest plat d'orígens andalussos el que ens anticipa any rere any l'inici de la temporada estival. No sé si dir que la costum l'ha convertit en reclam o que el reclam n'ha fet d'ell una costum, però és inevitable per part de molts de nosaltres ( i no m'incloc dins del subgrup "nosaltres" com ben aviat veurem) els suspirs, la cara d'emocionats, o els crit als cuatre vents, quan a la pissarra del bar, antro o restaurant, digues-li com vulguis, a on anem diariament a ingerir aliments varis de procedències, a vegades, certament desconegudes, hi ha escrit: HOY GAZPACHO. A mí no m'agrada el gaspatxo, però al meu company sí. El meu company és de la Pobla, o de poble, o com sigui que és molt però que remolt catalanet. Tant català i tant patriota que des del muntatge aquell del boicot al cava català, no parla altra llengüa que la seva, i és clar, això li ocasiona més d'un problema diariament. Vegi`s el que ens afecta: A ell com he dit, li encanta el gaspatxo, però no pot amb els "tropezones", així que abans de l'esmentat boicot, no tenia problema algun en demanar-se el seu plat preferit; deia: -Un gazpacho sense tropezones.
Fa un parell d'estius que el meu company no s'entusiasma davant el reclam de la sopa de tomàquet, i això em té d'alguna manera preocupada, doncs no paro de donar-li voltes al perquè de tot plegat, al perquè de la seva actitud, i no se m'acut altra cosa que el noi de les amapoles no sap com dir-li al cambrer que al gaspatxo no hi vol tropezones, perquè... com pot ser que a cap llibre ni diccionari de la llengüa catalana hi vingui esment algún de la traducció correcte d'aquesta paraula al català? Tropezón és traduit literalment per entrepassegada, éssent entrepassegada cert tipus d'entrebanc. Digue'm doncs tot això, com t'ho menges?